Festes de la Mercè y BAM 2011:
(21:30h.) EL PETIT DE CAL ERIL (Catalunya) (Folk-pop)
+ (24:00h.) MAZONI (Catalunya) (Pop-rock)
+ (03:00h.) ANTÒNIA FONT (Illes Balears) (Pop sideral)
+ electroBAM: (01:00h.) LASERS (Catalunya) (Avant-rock / Electrònica / Pop)
+ (02:00h.) PIONAL (Madrid) (House / Pop / Space disco)
+ (03:00h.) MONDKOPF (França) (Electro / Ambient / Pop)
21:30h.
EL PETIT DE CAL ERIL
Al seu primer disc, I les sargantanes al sol (2009), el grup folk-pop liderat per Joan Pons conqueria amb la seva perversió lleugera del cançoner tradicional infantil. Va ser considerat, amb raó, un dels discos de l’any. La seva continuació, Vol i dol (2010), és una mica l’inrevés malenconiós d’aquell: Pons hi potencia el seu costat folk i fosc en cançons sobre el record i la mort. Cançons, malgrat tot, optimistes, que veuen la mort com una part de la vida. Reflexió i introspecció d’alta volada.
MAZONI
Jaume Pla, antic component de Holland Park, no és únicament un dels músics més prolífics del paisatge pop català, sinó també un dels més inspirats. Mazoni llança un disc gairebé cada any i, a més, sense abaixar el llistó. Després d’un començament en castellà i més tard en anglès, va mostrar les seves millors maneres en optar pel català en àlbums com l’inconformista Eufòria 5 – Esperança 0 (2009). Ara presenta l’introspectiu Fins que la mort ens separi.
ANTÒNIA FONT
Són els padrins del pop català modern. Res no hauria estat igual sense aquesta banda mallorquina de pop sideral, ara festiva i després melancòlica, en algun lloc entre Sisa i Bob Esponja. Amb Alegria (2002) es van fer famosos fora de l’illa; i discos deliciosos com Taxi (2004), Batiscafo katiuskas (2006), el directe Coser y cantar (2007) i el recent Lamparetes (2011), solament han enfortit el seu idil·li amb el públic. Domèstics però còsmics; modestos però genials.
LASERS
L’electrònica sorollosa però pop de Fuck Buttons sembla la inspiració principal per a un grapat de noves bandes catalanes, com ara The Suicide of Western Culture i aquests prometedors Lasers. Soroll sintètic i un cos orgànic de baix i bateria uneixen forces per crear emotives odissees pop amb aire de banda sonora de ciència-ficció. Després del celebrat EP Lasers (2010), presenten ja, per fi, un primer àlbum amb hits com «Moonfire», una mica en la línia de Delorean.
PIONAL
Hivern Discs és el segell planter de l’electrònica estatal: primerament va ser John Talabot qui va fer el salt al segell britànic Young Turks, i ara és Miguel Barros, de Madrid, qui ha gravat un maxi per al segell alemany Permanent Vacation, una marca de culte entre els admiradors de l’anomenat space disco. Last House on the Left corrobora l’habilitat de Barros per crear música de ball misteriosa i fantasmal, en algun lloc entre el house, el pop i la psicofonia.
MONDKOPF
Paul Régimbeau és un jove prodigi de l’electrònica francesa, una espècie d’alumne avantatjat d’Anthony Gonzalez de M83. Electro, ambient i pop s’entrecreuen sinuosament en temes que conviden a ballar, però també a crearse pel·lícules imaginàries o recordar més del compte. Després de l’eteri Galaxy of Nowhere (2009), presenta ara un fosc i més cruent Rising Doom, en el qual afila els beats i les melodies tenen ombres de malson. Una deliciosa torbació.
(21:30h.) EL PETIT DE CAL ERIL (Catalunya) (Folk-pop)
+ (24:00h.) MAZONI (Catalunya) (Pop-rock)
+ (03:00h.) ANTÒNIA FONT (Illes Balears) (Pop sideral)
+ electroBAM: (01:00h.) LASERS (Catalunya) (Avant-rock / Electrònica / Pop)
+ (02:00h.) PIONAL (Madrid) (House / Pop / Space disco)
+ (03:00h.) MONDKOPF (França) (Electro / Ambient / Pop)
21:30h.
EL PETIT DE CAL ERIL
Al seu primer disc, I les sargantanes al sol (2009), el grup folk-pop liderat per Joan Pons conqueria amb la seva perversió lleugera del cançoner tradicional infantil. Va ser considerat, amb raó, un dels discos de l’any. La seva continuació, Vol i dol (2010), és una mica l’inrevés malenconiós d’aquell: Pons hi potencia el seu costat folk i fosc en cançons sobre el record i la mort. Cançons, malgrat tot, optimistes, que veuen la mort com una part de la vida. Reflexió i introspecció d’alta volada.
MAZONI
Jaume Pla, antic component de Holland Park, no és únicament un dels músics més prolífics del paisatge pop català, sinó també un dels més inspirats. Mazoni llança un disc gairebé cada any i, a més, sense abaixar el llistó. Després d’un començament en castellà i més tard en anglès, va mostrar les seves millors maneres en optar pel català en àlbums com l’inconformista Eufòria 5 – Esperança 0 (2009). Ara presenta l’introspectiu Fins que la mort ens separi.
ANTÒNIA FONT
Són els padrins del pop català modern. Res no hauria estat igual sense aquesta banda mallorquina de pop sideral, ara festiva i després melancòlica, en algun lloc entre Sisa i Bob Esponja. Amb Alegria (2002) es van fer famosos fora de l’illa; i discos deliciosos com Taxi (2004), Batiscafo katiuskas (2006), el directe Coser y cantar (2007) i el recent Lamparetes (2011), solament han enfortit el seu idil·li amb el públic. Domèstics però còsmics; modestos però genials.
LASERS
L’electrònica sorollosa però pop de Fuck Buttons sembla la inspiració principal per a un grapat de noves bandes catalanes, com ara The Suicide of Western Culture i aquests prometedors Lasers. Soroll sintètic i un cos orgànic de baix i bateria uneixen forces per crear emotives odissees pop amb aire de banda sonora de ciència-ficció. Després del celebrat EP Lasers (2010), presenten ja, per fi, un primer àlbum amb hits com «Moonfire», una mica en la línia de Delorean.
PIONAL
Hivern Discs és el segell planter de l’electrònica estatal: primerament va ser John Talabot qui va fer el salt al segell britànic Young Turks, i ara és Miguel Barros, de Madrid, qui ha gravat un maxi per al segell alemany Permanent Vacation, una marca de culte entre els admiradors de l’anomenat space disco. Last House on the Left corrobora l’habilitat de Barros per crear música de ball misteriosa i fantasmal, en algun lloc entre el house, el pop i la psicofonia.
MONDKOPF
Paul Régimbeau és un jove prodigi de l’electrònica francesa, una espècie d’alumne avantatjat d’Anthony Gonzalez de M83. Electro, ambient i pop s’entrecreuen sinuosament en temes que conviden a ballar, però també a crearse pel·lícules imaginàries o recordar més del compte. Després de l’eteri Galaxy of Nowhere (2009), presenta ara un fosc i més cruent Rising Doom, en el qual afila els beats i les melodies tenen ombres de malson. Una deliciosa torbació.
No hay ningún comentario
Para publicar comentarios debes Iniciar Sesión
¿NO ESTÁS REGISTRADO?
Regístrate en Atiza y podrás publicar comentarios.
Si detectas algún problema, no dudes en avisarnos al contacto que aparece en el enlace Aviso Legal, que encontrarás al pie de la mayoría de páginas de esta web.
INICIAR SESIÓN
Para Iniciar Sesión, introduce tu e-mail de identificación en Atiza, tu contraseña y pulsa el botón "Entrar".