Petit Format: El Petit de Cal Eril en Depósito Legal

“Dóna’m la mà, entre tots dos farem un salt”
El Petit de Cal Eril és aquell músic de Guissona que des de fa un temps ens emociona i ens sorprèn a parts iguals. Ho va aconseguir ja amb la maqueta “Per què es grillen les patates?” (2008), més tard reeditada en vinil. Ens va fer dibuixar un somriure amb la presumpta innocència del primer disc, “I les sargantanes al sol” (2009), i ens el va fer glaçar de cop amb el misticisme de “Vol i dol” (2010). Després va reinventar-se amb “La gura del buit”, doble salt mortal sense xarxa. I ara afegeix noves joies a un cançoner brillant amb un nou disc, “La força”, que pren impuls sobre aquests antecedents per saltar cap a mons ignots que frisen ser descoberts.
“La força” parla de coses que no es poden dir ni es poden veure. Transita per paisatges dolçament fantasmagòrics, alhora confortables i inquietants. Ens submergeix en un univers atemporal, sense altres referents que les persones i la natura. Tot el disc està presidit pel misteri. I poc a poc ens va donant claus que tan aviat condueixen a la resolució com ens obren nous enigmes. El Petit de Cal Eril ha après un secret i ens llança una invitació per per comprendre’l. I qui el descobreixi –ja avisem de bon començament- mai podrà tornar a ser el mateix.
El camí per arribar ns aquí no ha estat tampoc l’habitual. Després de l’aclamada gira de “La gura del buit”, en Joan Pons portava un any llarg a la rereguarda, tocant la bateria amb Ferran Palau, enregistrant altres bandes al seu teatre- estudi. Sembla ser que per escriure aquestes cançons li va caldre tancar-se en una cabana en ple hivern. Allà, després d’uns dies de boira intensa i guiant-se només pel que podia escoltar (veus, sorolls...) o imaginar, les cançons van començar a brollar i el nou disc d’El Petit de Cal Eril va prendre forma.
Un cop tingué les cançons, va enrolar en l’aventura el productor i multiinstrumentista Jordi Matas (aliat clau en aquest projecte) i els habituals Dani Comas (baix), Ildefons Alonso (bateria) i Artur Tort (teclats). Junts han construït un disc cru, auster en elements però curós amb els detalls més mínims: es pot comprovar en una gamma de cançons que van del rock psicodèlic (“Els altres”) ns a passatges extremadament íntims (“El plor”, “El senyal”) o moments més rítmics (“El salt”, “El cor”).
Aquesta cura es nota també en el concepte artístic de la carpeta, elaborat en col·laboraciaó amb Eduard Vila i Román Yñán. Partint del Land Art experimental dels 70 i transportant les seves idees al cor de la Segarra, ens donen les primeres pistes per endinsar-nos al disc amb un codi de senyals fet de pedres, branques i miralls. “La força” es publica en tres formats -vinil, disc compacte i cassette- amb petites variacions visuals per cadascun d’ells.
Amb aquest nou disc, el Petit de Cal Eril ha fet un petit miracle i ens en vol fer partíceps. Que la força ens acompanyi.