Miquel Vilella en Depósito Legal

Miquel Vilella, que fins ara ha publicat treballs sota el nom de The Mighty Fools,
és un músic que va aparèixer del no-res completament madur. El seu àlbum de
debut, “You’re So Good To Me” (Homesick, 2012), va rebre crítiques elogioses de la
premsa especialitzada i va donar a conèixer un músic àgil, expert arranjador de
veus i un col·leccionista devot de sons no identificables en un panorama musical
erm. El seu treball ha estat sempre estrany, però accessible; detallista, però mai
ornamental; personal, però despullat de tot narcisisme.

Presenta ara el seu darrer treball, “Després del Món – Farewell, Dear
Towermen”, el primer publicat a la seva nova discogràfica, Discmedi. La intensitat
és reveladora. Cap dels discs que s’acumulen a la taula de la redacció sona com
aquest. Cap mostra una explosió de vivacitat, contundència, carn i sang com els
d’aquest disc. Un treball inaudit i descregut amb dos salms i un parell de puntades
de peu.

Diem disc, i potser hauríem de parlar en plural. El seu nou treball porta dos
títols perquè es publica alhora en dues versions diferents unides per un llom de
cartró. Una en català i l'altra en anglès. No són traduccions, són adaptacions. La
música és la mateixa. L'ordre és el mateix. Penseu en un poemari amb la traducció
a mà esquerra i l’original a mà dreta. Tan sols que aquí no hi ha original ni
còpia És, simplement, un disc que té dos caps. La realitat no és mai plana, i sovint
el paisatge és el teló de fons, no només del cos, sinó també de qui som. No som la
mateixa persona al pati de davant de l'ermita de Santa Anna, a Castellvell del
Camp, que al Zabar's, a Broadway Avenue. Així funciona aquest disc. Retalla un
personatge del seu entorn natural i l'enganxa en llocs nous: al barri de Belgràvia a
Londres, a la Gran Via madrilenya o en una cantonada del carrer Banys Nous a
Barcelona.

La música s'ha fet íntegrament a casa, s'ha tocat, arranjat, mesclat i
masteritzat, s'ha remenat, s'ha rebregat, s'ha marejat... Tot al petit pis del Miquel,
a Reus, davant l’absis de la Prioral, del segle XVI. Les cançons s’han escrit a
Brooklyn, en un altre pis petit, del barri de Williamsburg, durant un estiu de calor
enganxifosa a la ciutat de New York. El Miquel hi havia anat amb la intenció de
treballar en el manuscrit d’una novel·la que s’havia de dir “Dues Nits”, però no va
poder evitar començar a escriure cançons i va acabar fent un disc.

En anglès aquesta mena de treballs es coneixen com a ?growers’. És un recull
de cançons que no es desvetllen del tot fins que no les has escoltades diverses
vegades. En un temps en què la immediatesa ho és tot i en què la nostra capacitat
per estar atents és tan baixa, aquest disc demana molt. El riff de “Després del
Món” serveix per entrar-hi amb una contundència inusual. “Des del far” n’és el
primer single, i possiblement també el ganxo que permet tornar al disc un cop i un
altre i superar-ne la duresa, fins arribar als punts àlgids del treball: “Eco”, “Puig
d’en Cama”, “Pa Blanc” i la majestuosa “Somni al Port”.

Em pregunten a qui parla aquest disc i m’aventuro a respondre: m’imagino que
parlarà als qui som d’aquí, però tenim el cor dividit entre el que ens n'expulsa i el
que ens hi reté. M’imagino que aquest disc es dirigirà a aquesta gent que tenim la
maleta sota al llit, per si de cas hem de fer-la servir. John Steinbeck, que era un
gran viatger que sempre tornava a casa, deia que quan tens un peu a cada lloc,
tens el cap surant damunt de l'aigua, al bell mig de l'oceà Atlàntic. Aquest disc
parla a tots els qui tenim el cap per damunt del mar.