15 anys no es fan cada dia. Ni es fan cada dia ni ho aconsegueixen tots els grups. Els Gossos han celebrat el seu 15è aniversari en tot un Auditori de Barcelona, i davant de 2000 persones. Estic segur que cap persona que els va començar a seguir als seus inicis, allà l’any 1993, quan només eren 4 (3 guitarres i un baix) es podia imaginar que al 2008 arribarien a ser un dels grups punters de la música catalana, on a part de fer 15 anys de carrera professional, han sigut guardonats amb 3 premis Enderrock. Personalment, considero que la inclusió d’una bateria, en mans d’en Santi Serratosa, ha donat un altre aire al grup totalment diferent, i que gràcies a això ha fet enganxar a molta més gent a la seva música... i és just ara, quan estan recollint tot el que han estat sembrant durant aquests anys de bons discos i no tan bons, però treballant i lluitant per arribar a on són.

Per qualsevol humà, ser el centre d’atenció de 2000 persones no ha de ser gens fàcil. Tot i així, el quintet manresà va estar seré i en cap moment van donar sensació de nerviosisme. Tothom està preparat, els seguidors, pares, mares, fills, adolescents, canalla i no tan canalla, tots asseguts al seu seient, això si, càmera de fotos amb mà, esperant a que comenci la gran festa. També podem observar les càmeres de televisió gravant en tot moment per tal de fer un DVD en directe dels 15 anys dels Gossos. Tot i tothom està a punt.

Amb un escenari blau i el nom de Gossos en gran, il·luminat al fons, comencen a sortir els músics, ja preparats per començar amb una cançó del seu anterior àlbum -8-, “On poder anar”. A mida que van passant els minuts i van sonant les cançons, sempre combinant i barrejant discos, podem veure al quintet manresà com van deixant els nervis i van assimilant que aquella és la seva nit i que estan davant de tot el seu públic.

És a la novena cançó quan comencen a venir les sorpreses. En Natxo Tarrés presenta a en Gerard Quinata i a en Josep Thió, representant a Sopa de Cabra, on en Gerard a les veus i en Thió tocant unes campanetes, interpeten “L’horitzó”, del disc -El Jardí del temps-. Podríem dir que aquest va ser un dels moments més especials de la nit, ja que no es juntaven en Quintana i en Thió a sobre d’un escenari des de la separació dels Sopa de Cabra, ara farà 6 anys. Acte seguit, toca presentar al guitarrista i compositor andalús Suso Saiz, que va interpretar a la guitarra “El sol es pon”, del disc -Cares-. Seguim amb un “Tot és fosc” i amb una altre cançó emotiva, "Donde", de l’unic disc que els Gossos van treure en castellà i que tanta polèmica va crear -De viaje-.

Un altre dels moments màgics de la nit va ser quan al mig de l’escenari, amb només una guitarra com a instrument, veiem a en Natxo Tarrés, a en Juanjo Muñoz i a l’Oriol Farré cantant a capella “Helpless”. Realment és un dels moments de la nit, i la gent ho agraeix aixecant-se de les butaques i omplint L’Auditori d’aplaudiments.

Es nota que la gent està molt més animada, que el grup connecta molt més amb la gent i que les pors i vergonyes del principi han quedat enrere. Sona “Condemnats” i tot el públic s’aixeca de les butaques i es pot observar a la gent dels seients de davant com s’apropen a l’escenari... on ja no es mouran fins a la fi del concert. Els Gossos ens sorprenen quan comencen a cantar “Tinc fam de tu”, però de sobte s’aturen i comenten amb un gran somriure a la cara, que ells no saben la cançó i que què millor que fer-la amb els autors d’aquestes, els Lax’N’Busto. Aquest moment, sense dubte, és el moment més àlgid i especial de la nit, on podem veure a un Roger Farré sense vergonyes i sense el seu baix, cantant com un veritable rocker a duet amb en Salva, cantant dels Lax.

Un “Rera teu” com els de sempre, als darrers concerts el feien força més mogut jugant més amb les guitarres elèctriques i la bateria d’en Santi i “Oxigen”, cançó que dona títol a l’últim disc que han tret la banda de Manresa el passat 2007. Tornem a les col·laboracions. Ara li toca el torn a la Beth, ex-concursant d’Operación Triunfo, interpretant “No és nou” tal i com ja van fer al darrer àlbum.

El concert ja s’està acabant, però encara queda una última col·laboració i una de les més esperades... i justament es va fer esperar, ja que no va ser fins que li va tocar cantar el seu tros, que amb samarreta vermella, cinta negre al cap i les mans plenes d’anells que va sortir en Dani Macaco a l'escenari per acabar d’embogir (si encara es podia més) a tots els assistents de l’Auditori. I per acabar la festa, els dos temes clàssics de sempre. “Quan et sentis de marbre” i la versió de Bob Marley “Sun is shining”.

En definitiva, més de dues hores de concert, amb 2000 persones entregades al màxim, amb uns músics agraits i gaudint del seu aniversari i fent tots plegats una gran festa. Felicitats Gossos!!