AT VERSARIS & ASSTRIO
21:00h.
Com la majoria de coses importants que passen en l’escena musical daquest país, la història que ens disposem a explicar no va gestar-se en el laboratori de cap discogràfica o oficina de manàgement. Tampoc va ser idea d'un programador il•luminat o d’un crític musical d’opereta. Tot va començar l’estiu de 2008 amb un missatge de MySpace a MySpace: "Ei penya, fem algo junts o què?". L'autor de la pregunta va ser el senyor Arecio Smith, una de les terceres parts de l'implacable combo de jazz-rock Asstrio. Els receptors eren el grup de hip-hop At Versaris, ja llavors banda de referència de l’emergent escena del nou rap català. Faltaven poques setmanes perquè els dos grups compartíssin escenari al Teatre Grec de Barcelona en un bolo programat pel festival Mas i Mas. La resposta de Pau Llonch i Rodrigo Laviña, MCs del combo de rap contestatari radicat entre Sants i Sabadell, va ser immediata: "sí". Així va començar a forjar-se una promíscua i tàntrica història d’amor que potseriorment tindria continuïtat en un èpic retrobament al cicle Expressió Directa el maig de 2009, on els dos grups van tornar a demostrar per uns minuts que eren capaços de practicar un directe explosiu. El sentiment general de la nit: "això no pot quedar aquí. Ha de petar". I així ha estat: primer, amb la col•laboració d’Asstrio al segon LP d’At Versaris, exercint de backing band de luxe en temes com "Un trio de cel" o la cançó que dóna títol al disc, A cada passa (Propaganda pel Fet!, 2009). I ara, amb una gira conjunta que du per títol Per principis elegants, en què els dos grups han treballat un repertori especial per l’ocasió: Asstrio manufactura en directe noves bases per a peces d’At Versaris com "Orfes d’occident" o "No és vendre", i els MC Llonch i Laviña elaboren noves líriques sobre temes instrumentals dels dos discos d’Asstrio, As Soon As Possible (Errabal, 2004) i Desplazamiento (K Industria, 2007). A més, els dos grups es retroben amb referents comuns adaptant clàssics de Rage Against the Machine o el raper alemany Gentleman. Dinamita pura, vaja. De la col•lisió d’At Versaris i Asstrio en resulta una trepidant descàrrega rítmica en què les hipnòtiques tecles d’Arecio Smith, l’incisiva i imprevisible guitarra de Santi Careta i l’atòmica bateria de Santi Serratosa es posen al servei de les punyents rimes de Llonch i Laviña. Entre els dos grups s’estableix una dialèctica impecable que eleva música i lletra a la màxima potència: comunió extrema, feeling absolut i energia desbocada. En la línia musical del que han investigat bandes claus del hip-hop nord-amercià com The Roots o Guru, At Versaris i Asstrio prescindeixen de sampleig i vesteixen el rap a base d’instrumentacions orgàniques: funk, soul, jazz-rock, drum’n’bass... La transfronterera fòrmula d’aquest nou quintet navega per un oceà de sonoritats negres i ballables, on elegància i contundència s’alien –parafrasejant els propis At Versaris– en favor "dels ideals més bells" per sobreposar-se "als clàssics entrebancs". No parlem només d’un gran espectacle, de dos MC especialment lúcids o d’un trio de músics perfeccionistes i amb una dilatada experiència: parlem d’una forma passional i extrema d’entendre i viure la música, dimetralment oposada a l’oferta barata de producte prefabricat i hype insubstancial que avui en dia impera en les maltractades radiofòrmules d’arreu del planeta. Per principis elegants és la constatació que el treball autoexigent des de la base, la coherència ideològica i musical i la independència d’imperatius comercials són la millor garantia d’èxit i qualitat. - Roger Palà, periodista
21:00h.
Com la majoria de coses importants que passen en l’escena musical daquest país, la història que ens disposem a explicar no va gestar-se en el laboratori de cap discogràfica o oficina de manàgement. Tampoc va ser idea d'un programador il•luminat o d’un crític musical d’opereta. Tot va començar l’estiu de 2008 amb un missatge de MySpace a MySpace: "Ei penya, fem algo junts o què?". L'autor de la pregunta va ser el senyor Arecio Smith, una de les terceres parts de l'implacable combo de jazz-rock Asstrio. Els receptors eren el grup de hip-hop At Versaris, ja llavors banda de referència de l’emergent escena del nou rap català. Faltaven poques setmanes perquè els dos grups compartíssin escenari al Teatre Grec de Barcelona en un bolo programat pel festival Mas i Mas. La resposta de Pau Llonch i Rodrigo Laviña, MCs del combo de rap contestatari radicat entre Sants i Sabadell, va ser immediata: "sí". Així va començar a forjar-se una promíscua i tàntrica història d’amor que potseriorment tindria continuïtat en un èpic retrobament al cicle Expressió Directa el maig de 2009, on els dos grups van tornar a demostrar per uns minuts que eren capaços de practicar un directe explosiu. El sentiment general de la nit: "això no pot quedar aquí. Ha de petar". I així ha estat: primer, amb la col•laboració d’Asstrio al segon LP d’At Versaris, exercint de backing band de luxe en temes com "Un trio de cel" o la cançó que dóna títol al disc, A cada passa (Propaganda pel Fet!, 2009). I ara, amb una gira conjunta que du per títol Per principis elegants, en què els dos grups han treballat un repertori especial per l’ocasió: Asstrio manufactura en directe noves bases per a peces d’At Versaris com "Orfes d’occident" o "No és vendre", i els MC Llonch i Laviña elaboren noves líriques sobre temes instrumentals dels dos discos d’Asstrio, As Soon As Possible (Errabal, 2004) i Desplazamiento (K Industria, 2007). A més, els dos grups es retroben amb referents comuns adaptant clàssics de Rage Against the Machine o el raper alemany Gentleman. Dinamita pura, vaja. De la col•lisió d’At Versaris i Asstrio en resulta una trepidant descàrrega rítmica en què les hipnòtiques tecles d’Arecio Smith, l’incisiva i imprevisible guitarra de Santi Careta i l’atòmica bateria de Santi Serratosa es posen al servei de les punyents rimes de Llonch i Laviña. Entre els dos grups s’estableix una dialèctica impecable que eleva música i lletra a la màxima potència: comunió extrema, feeling absolut i energia desbocada. En la línia musical del que han investigat bandes claus del hip-hop nord-amercià com The Roots o Guru, At Versaris i Asstrio prescindeixen de sampleig i vesteixen el rap a base d’instrumentacions orgàniques: funk, soul, jazz-rock, drum’n’bass... La transfronterera fòrmula d’aquest nou quintet navega per un oceà de sonoritats negres i ballables, on elegància i contundència s’alien –parafrasejant els propis At Versaris– en favor "dels ideals més bells" per sobreposar-se "als clàssics entrebancs". No parlem només d’un gran espectacle, de dos MC especialment lúcids o d’un trio de músics perfeccionistes i amb una dilatada experiència: parlem d’una forma passional i extrema d’entendre i viure la música, dimetralment oposada a l’oferta barata de producte prefabricat i hype insubstancial que avui en dia impera en les maltractades radiofòrmules d’arreu del planeta. Per principis elegants és la constatació que el treball autoexigent des de la base, la coherència ideològica i musical i la independència d’imperatius comercials són la millor garantia d’èxit i qualitat. - Roger Palà, periodista
No hay ningún comentario
Para publicar comentarios debes Iniciar Sesión
¿NO ESTÁS REGISTRADO?
Regístrate en Atiza y podrás publicar comentarios.
Si detectas algún problema, no dudes en avisarnos al contacto que aparece en el enlace Aviso Legal, que encontrarás al pie de la mayoría de páginas de esta web.
INICIAR SESIÓN
Para Iniciar Sesión, introduce tu e-mail de identificación en Atiza, tu contraseña y pulsa el botón "Entrar".