LOS DELINQÜENTES (Flamenco / Rock / Mestís)
22:00h. Apertura puertas: 21:00h. ENTRADA: 20 euros.
Any 1999. Imaginin l’escena. Sona Black Sabbath a tot volum i el rei egipci Amenofis IV recorre amb un sac de “papas” a l’esquena l’escenari d’un institut de secundària en Xerès de la Frontera (Cadis). Al seu costat un sacerdot posa a combregar al públic amb patates fregides en lloc d’hòsties consagrades. Els que saben de teatre de la zona al•lucinen i alaben l’obra mentre els actors “emporraos” es trenquen de la risa.
Els protagonistes d’aquell happening del sur no eren ningú més que Los Delinqüentes. Miguel Benítez, Er Migué, component del grup mort al 2004, havia posat el títol a aquella “manifestació artística”: “Bienvenidos a la época Iconoclasta”. “El ayuntamiento de Jerez organizó un certamen de teatro joven y nos dieron 30.000 pesetas [180 euros] para decorados y vestuario pero nosotros nos lo gastamos en polen y en cervezas. El día de la obra improvisamos. No había guión ni ensayos”, explica Marcos El Canijo, que junto al Migué i Diego El Ratón feien art sense saber que allò era art.
Els detalls es troben a “Antiguo Teatro Callejero”, la primera cançó de “Bienvenidos a la época iconoclasta”, el nou i millor treball fins al moment de Los Delinqüentes. Curiosament el disc que més els ha costat publicar.
El grup de Jerez edita per fi el seu cinquè disc amb El Volcán després de quatre anys sense noves cançons. “Estábamos locos por incordiar”, aseguren. Però que ningú s’equivoqui. Los Delinqüentes no han estat parats. Des de 2005, l’any en que es va publicar “El verde rebelde vuelve”, han fet una mitja de 120 concerts a l’any. Amb mil i una anècdotes: des de trobar al ex president del Govern Felipe González en un tren (“-Quillo, no veas como te pareces a Felipe”. “-Es que soy yo”) o viatjar amb un immigrant amic sense papers en la furgo, que els ajudava a vendre les camisetes en els concerts, fins a ser expulsats de Rabat (Marroc) per ensenyar carinyosament el cul en directe amb el corresponent empipament del Partit Islamista. Tot això sense deixar d’escriure cançons.
Moltes hi són aquí. “Bienvenidos a la época iconoclasta” és el seu disc més elèctric, més rocker. “Por primera vez hay temas donde no hay guitarra española”, explica Diego El Ratón. “Siempre hemos hecho rock and roll con la guitarra flamenca. Ahora le hemos quitado el polvo a la Strato y nos ha alegrado el alma”.
22:00h. Apertura puertas: 21:00h. ENTRADA: 20 euros.
Any 1999. Imaginin l’escena. Sona Black Sabbath a tot volum i el rei egipci Amenofis IV recorre amb un sac de “papas” a l’esquena l’escenari d’un institut de secundària en Xerès de la Frontera (Cadis). Al seu costat un sacerdot posa a combregar al públic amb patates fregides en lloc d’hòsties consagrades. Els que saben de teatre de la zona al•lucinen i alaben l’obra mentre els actors “emporraos” es trenquen de la risa.
Els protagonistes d’aquell happening del sur no eren ningú més que Los Delinqüentes. Miguel Benítez, Er Migué, component del grup mort al 2004, havia posat el títol a aquella “manifestació artística”: “Bienvenidos a la época Iconoclasta”. “El ayuntamiento de Jerez organizó un certamen de teatro joven y nos dieron 30.000 pesetas [180 euros] para decorados y vestuario pero nosotros nos lo gastamos en polen y en cervezas. El día de la obra improvisamos. No había guión ni ensayos”, explica Marcos El Canijo, que junto al Migué i Diego El Ratón feien art sense saber que allò era art.
Els detalls es troben a “Antiguo Teatro Callejero”, la primera cançó de “Bienvenidos a la época iconoclasta”, el nou i millor treball fins al moment de Los Delinqüentes. Curiosament el disc que més els ha costat publicar.
El grup de Jerez edita per fi el seu cinquè disc amb El Volcán després de quatre anys sense noves cançons. “Estábamos locos por incordiar”, aseguren. Però que ningú s’equivoqui. Los Delinqüentes no han estat parats. Des de 2005, l’any en que es va publicar “El verde rebelde vuelve”, han fet una mitja de 120 concerts a l’any. Amb mil i una anècdotes: des de trobar al ex president del Govern Felipe González en un tren (“-Quillo, no veas como te pareces a Felipe”. “-Es que soy yo”) o viatjar amb un immigrant amic sense papers en la furgo, que els ajudava a vendre les camisetes en els concerts, fins a ser expulsats de Rabat (Marroc) per ensenyar carinyosament el cul en directe amb el corresponent empipament del Partit Islamista. Tot això sense deixar d’escriure cançons.
Moltes hi són aquí. “Bienvenidos a la época iconoclasta” és el seu disc més elèctric, més rocker. “Por primera vez hay temas donde no hay guitarra española”, explica Diego El Ratón. “Siempre hemos hecho rock and roll con la guitarra flamenca. Ahora le hemos quitado el polvo a la Strato y nos ha alegrado el alma”.
No hay ningún comentario
Para publicar comentarios debes Iniciar Sesión
¿NO ESTÁS REGISTRADO?
Regístrate en Atiza y podrás publicar comentarios.
Si detectas algún problema, no dudes en avisarnos al contacto que aparece en el enlace Aviso Legal, que encontrarás al pie de la mayoría de páginas de esta web.
INICIAR SESIÓN
Para Iniciar Sesión, introduce tu e-mail de identificación en Atiza, tu contraseña y pulsa el botón "Entrar".