Razzmatazz sala 2
Carrer Pamplona, 88
08018 Barcelona
Barcelona
TEL. 93 272 09 10
THESE NEW PURITANS
+ ANÍMIC
20:00h. ENTRADA: 24 euros. Anticipadas: 20 euros.
Puntos de venta: Red Ticketmaster y establecimientos autorizados
These New Puritans presentarán "Field of Reeds" en Noviembre en Barcelona. El concierto está incluido dentro de la programación del 13 aniversario de la sala Razzmatazz
La banda formada por por Jack Barnett (letrista, productor, vocalista, multi-instrumentalista), su hermano gemelo George Barnett (percusión), Thomas Hein (bajo, efectos, percusión), y Sophie Sleigh-Johnson (teclados, sampler) regresan con su ambicioso tercer álbum “Field of reeds”.
Después de un periodo de silencio tras su aclamado trabajo " Hidden", la banda vuelve con su nuevo disco que fue grabado en maratonianas sesiones de estudio, con multitud de músicos y colaboradores.
Las canciones de este nuevo trabajo son más íntimas, melódicas y personales y se enfrentan a las grandes temas de la historia de la humanidad, como la esperanza y el amor, y sus correspondientes contrarios.
Si con su segundo álbum “Hidden” el grupo consiguió un incontestable éxito de crítica y un número de fans cada vez mayor, esa visionaria manera suya de entender la música, basada en la integridad artística y el valor para afrontar riesgos, ha llevado a These New Puritans a alcanzar un nivel de originalidad que debería servir como inspiración para cualquier artista, sea cual sea su género.
La banda de los gemelos Barnett actuará el mes de noviembre presentando su disco más oscuro y denso hasta la fecha. Lleno de arreglos orquestrales. Un paso adelante, que se aleja de los caminos más transitados del pop y el indie, y sin olvidarlos, se bifurca hacia metas más anchas y angulosas.
ANÍMIC
En la història original, la Ventafocs acaba assassinant la seva madrastra per tal que el seu pare es casi amb una altra dona. Els germans Grimm van reservar un final sàdic per a la història de la Blancaneus: la malvada reina mor després d’haver estat obligada a ballar amb un parell de sabates forjades en ferro roent. Per la seva banda, la Sireneta d’Hans Christian Andersen beu una poció per poder viure en terra ferma tot i que sap que els efectes secundaris del beuratge li faran sentir un dolor punyent a cada passa, com si estigués trepitjant mil ganivets.
Per acabar-ho d’adobar, el Príncep s’acaba casant amb una altra dona i la Sireneta es llança al mar, on es transforma en escuma i desapareix per sempre més... Ens hem habituat d’una manera tan naïf als finals feliços que qualsevol diria que el subconscient col·lectiu porta anys mirant d’enterrar el fet que, originalment, els contes per a nens abraçaven sanament el costat fosc de l’ésser humà. En els inicis d’Animic, molta gent va insistir a comparar la seva música amb un conte amb final feliç, en què els colors vius confluïen en arcs de Sant Martí eterns i enquè hom celebrava la Natura com el Paradís Perdut enyorat.
Hi havia una part de raó en aquesta mena d’observacions, però val a dir també que, en les cançons d’Animic, sempre hi va bategar una ombra, una mena de segona pell que, des de les profunditats, reclamava una atenció que no tothom semblava disposat a concedir-li. Tot va canviar amb Hannah, un disc en què l’ombra es va contagiar a la primera pell com una pandèmia observada a càmera lenta que mostra uns patrons inèdits d’una bellesa inusual. Ja en aquell moment, semblava com si Animic ens xiuxiuegés en el nostre somni autoinduït per advertir-nos que, en aquesta ocasió, el conte no tindria un final feliç.
No sembla casual que, després del títol femení d’Hannah, el nou esglaó en la discografia d’Animic porti el nom d’Hannibal: un cop d’estat de la masculinitat al damunt d’una taula on sempre hi havien primat unes emocions més amables? Una crida a files per a tots aquells que ens deixem amanyagar per les emocions càlides que sempre han exsudat les cançons d’aquesta banda? Ni blanc, ni negre. Si al dessota de les dolces emocions de les cançons dels seus inicis ja hi bategava la dita ombra, seria absurd pensar que ara només hi ha foscor: Animic sempre han demostrat que saben fer conviure la dualitat en un mateix espai quasi mític, plenament atàvic. I, tot i així, la temptació de la coartada masculina és massa gran.
La irrupció d’Ares en els dominis d’Apol·lo és massa evident. Hannibal està ple de cants de guerra brutals (com el tema que dóna nom al disc: el cant d’una guerra en què les úniques armes disponibles són els ossos dels cadàvers que queden enrere), de referències bèl·liques transportades al terreny d’Animic (“Wooden Gun”, que zona a dolça maledicció d’una tristesa etèria destinada a mostrar el caràcter efímer del triomf en el camp de batalla), d’ossos, calaveres i serps (calen més explicacions amb títols com ara “El Crani i La Serp” o “Skeletons”?). Però també hi ha mantres (“Rei Blanc”) i pregàries (“L’Oració”), la finalitat de les quals sembla ser infondre forces al guerrer abans que vagi a una batalla que preveu sangonosa. I fins i tot una salva de metralla com “Shoot’Em Up”, un tema que esquinça e vel de la realitat abans coneguda com Animic per obrir tot un nou món de possibilitats encara imponderables. Hi ha algú que se sorprengui de tanta al·lusió bèl·lica en un text sobre Animic? Pot ser que, al capdavall, això és fruit del signe dels temps. En la cloenda de la darrera edició del Festival de Cannes, Ángel Quintana escrivia un text preclar per a “Cuadernos de Cine” en què parlava de la sorprenent relació entre la crisi de la democràcia com a sistema social (suposadament) humanista i l’alarmant augment de la violència en la majoria de les pel·lícules que s’havien presentat en el certamen. Diu el crític cinematogràfic que aquesta violència desmesurada és l’única sortida que sembla tenir una civilització que s’està despertant de la seva letargia per descobrir que aquell somni que creía que estava somiant és més aviat un malson en què la moral, la humanitat, l’empatia i la dignitat s’han anat retallant. I potser estic pixant fora de text però, en sentir Hannibal, em fa l’efecte que Animic no només demostren que el seu conte sempre va saber que no tindria un final feliç... També deixen ben clar que aquest conte sempre va ser molt més real que no pas crèiem.
+ ANÍMIC
20:00h. ENTRADA: 24 euros. Anticipadas: 20 euros.
Puntos de venta: Red Ticketmaster y establecimientos autorizados
These New Puritans presentarán "Field of Reeds" en Noviembre en Barcelona. El concierto está incluido dentro de la programación del 13 aniversario de la sala Razzmatazz
La banda formada por por Jack Barnett (letrista, productor, vocalista, multi-instrumentalista), su hermano gemelo George Barnett (percusión), Thomas Hein (bajo, efectos, percusión), y Sophie Sleigh-Johnson (teclados, sampler) regresan con su ambicioso tercer álbum “Field of reeds”.
Después de un periodo de silencio tras su aclamado trabajo " Hidden", la banda vuelve con su nuevo disco que fue grabado en maratonianas sesiones de estudio, con multitud de músicos y colaboradores.
Las canciones de este nuevo trabajo son más íntimas, melódicas y personales y se enfrentan a las grandes temas de la historia de la humanidad, como la esperanza y el amor, y sus correspondientes contrarios.
Si con su segundo álbum “Hidden” el grupo consiguió un incontestable éxito de crítica y un número de fans cada vez mayor, esa visionaria manera suya de entender la música, basada en la integridad artística y el valor para afrontar riesgos, ha llevado a These New Puritans a alcanzar un nivel de originalidad que debería servir como inspiración para cualquier artista, sea cual sea su género.
La banda de los gemelos Barnett actuará el mes de noviembre presentando su disco más oscuro y denso hasta la fecha. Lleno de arreglos orquestrales. Un paso adelante, que se aleja de los caminos más transitados del pop y el indie, y sin olvidarlos, se bifurca hacia metas más anchas y angulosas.
ANÍMIC
En la història original, la Ventafocs acaba assassinant la seva madrastra per tal que el seu pare es casi amb una altra dona. Els germans Grimm van reservar un final sàdic per a la història de la Blancaneus: la malvada reina mor després d’haver estat obligada a ballar amb un parell de sabates forjades en ferro roent. Per la seva banda, la Sireneta d’Hans Christian Andersen beu una poció per poder viure en terra ferma tot i que sap que els efectes secundaris del beuratge li faran sentir un dolor punyent a cada passa, com si estigués trepitjant mil ganivets.
Per acabar-ho d’adobar, el Príncep s’acaba casant amb una altra dona i la Sireneta es llança al mar, on es transforma en escuma i desapareix per sempre més... Ens hem habituat d’una manera tan naïf als finals feliços que qualsevol diria que el subconscient col·lectiu porta anys mirant d’enterrar el fet que, originalment, els contes per a nens abraçaven sanament el costat fosc de l’ésser humà. En els inicis d’Animic, molta gent va insistir a comparar la seva música amb un conte amb final feliç, en què els colors vius confluïen en arcs de Sant Martí eterns i enquè hom celebrava la Natura com el Paradís Perdut enyorat.
Hi havia una part de raó en aquesta mena d’observacions, però val a dir també que, en les cançons d’Animic, sempre hi va bategar una ombra, una mena de segona pell que, des de les profunditats, reclamava una atenció que no tothom semblava disposat a concedir-li. Tot va canviar amb Hannah, un disc en què l’ombra es va contagiar a la primera pell com una pandèmia observada a càmera lenta que mostra uns patrons inèdits d’una bellesa inusual. Ja en aquell moment, semblava com si Animic ens xiuxiuegés en el nostre somni autoinduït per advertir-nos que, en aquesta ocasió, el conte no tindria un final feliç.
No sembla casual que, després del títol femení d’Hannah, el nou esglaó en la discografia d’Animic porti el nom d’Hannibal: un cop d’estat de la masculinitat al damunt d’una taula on sempre hi havien primat unes emocions més amables? Una crida a files per a tots aquells que ens deixem amanyagar per les emocions càlides que sempre han exsudat les cançons d’aquesta banda? Ni blanc, ni negre. Si al dessota de les dolces emocions de les cançons dels seus inicis ja hi bategava la dita ombra, seria absurd pensar que ara només hi ha foscor: Animic sempre han demostrat que saben fer conviure la dualitat en un mateix espai quasi mític, plenament atàvic. I, tot i així, la temptació de la coartada masculina és massa gran.
La irrupció d’Ares en els dominis d’Apol·lo és massa evident. Hannibal està ple de cants de guerra brutals (com el tema que dóna nom al disc: el cant d’una guerra en què les úniques armes disponibles són els ossos dels cadàvers que queden enrere), de referències bèl·liques transportades al terreny d’Animic (“Wooden Gun”, que zona a dolça maledicció d’una tristesa etèria destinada a mostrar el caràcter efímer del triomf en el camp de batalla), d’ossos, calaveres i serps (calen més explicacions amb títols com ara “El Crani i La Serp” o “Skeletons”?). Però també hi ha mantres (“Rei Blanc”) i pregàries (“L’Oració”), la finalitat de les quals sembla ser infondre forces al guerrer abans que vagi a una batalla que preveu sangonosa. I fins i tot una salva de metralla com “Shoot’Em Up”, un tema que esquinça e vel de la realitat abans coneguda com Animic per obrir tot un nou món de possibilitats encara imponderables. Hi ha algú que se sorprengui de tanta al·lusió bèl·lica en un text sobre Animic? Pot ser que, al capdavall, això és fruit del signe dels temps. En la cloenda de la darrera edició del Festival de Cannes, Ángel Quintana escrivia un text preclar per a “Cuadernos de Cine” en què parlava de la sorprenent relació entre la crisi de la democràcia com a sistema social (suposadament) humanista i l’alarmant augment de la violència en la majoria de les pel·lícules que s’havien presentat en el certamen. Diu el crític cinematogràfic que aquesta violència desmesurada és l’única sortida que sembla tenir una civilització que s’està despertant de la seva letargia per descobrir que aquell somni que creía que estava somiant és més aviat un malson en què la moral, la humanitat, l’empatia i la dignitat s’han anat retallant. I potser estic pixant fora de text però, en sentir Hannibal, em fa l’efecte que Animic no només demostren que el seu conte sempre va saber que no tindria un final feliç... També deixen ben clar que aquest conte sempre va ser molt més real que no pas crèiem.
No hay ningún comentario
Para publicar comentarios debes Iniciar Sesión
¿NO ESTÁS REGISTRADO?
Regístrate en Atiza y podrás publicar comentarios.
Si detectas algún problema, no dudes en avisarnos al contacto que aparece en el enlace Aviso Legal, que encontrarás al pie de la mayoría de páginas de esta web.
INICIAR SESIÓN
Para Iniciar Sesión, introduce tu e-mail de identificación en Atiza, tu contraseña y pulsa el botón "Entrar".