);)
Homenatge a Ricardo Tarragona:
CHACHO
+ PARRITA
+ MONCHO
+ JUNCO
+ LOS MANOLOS
+ ESTRELLAS DE GRACIA
+ XAVI CIURANS
+ JOAN GARRIGA
+ RAMUNET
+ PERET REYES
+ PETITET
+ CHIPEN
+ AI AI AI
+ LOS SINAY
+ PEDRITO Y KIKI MAYA
+ SON COMO SON
+ LADY GIPSY
+ ARRELS DE GRACIA
+ PAPAWA
+ 4 DE LA CERA
+ REVOLUCION
+ RUMBA ALBORADA
+ JIMMY MALLA
+ AI MARAI
+ DANILO
+ MEDIZINA
+ YUMIBAND
+ CUERDAS DEL MUNDO
18:00h. ENTRADA: 10 euros. als punts rumbers habituals
Un referent silenciós de la rumba. Per Martí Marfà.
En una mena de rebequeria final, el 2010 es va endur una estimada figura de la rumba catalana. l’escena gitana i llatina va ser desposseïda d’un percussionista de referència, Ricardo batista Ximenis ‘El Tarragona’ (Tarragona 28.08.1964 – Barcelona 24.12.2010). Per bé que no va ocupar mai primeres pàgines d’actualitat ni va ser un gran conegut entre el públic no iniciat, les trajectòries i creuaments sonors de les darreres dècades no es poden entendre sense la seva silenciosa presència, que unia el talent artístic amb la humilitat i la senzillesa.
Sorgit d’una família gitana tarragonina amb pedigrí artístic, de ben petit es va traslladar a la vila de Gràcia, havent ja debutat com a guitarrista de la mà de son pare, ‘El Peret de Tarragona’. A la Barcelona dels setanta, el precoç artista va topar amb una incipient però bulliciosa escena salsera local, sorgida del prolífic Zeleste i de la presència de músics antillans com Pedrito Díaz, Ramoncito o El Niche. Aquest darrer assajava a la plaça del Raspall de Gràcia, on va iniciar El Tarragona i el seu compare i amic Manolo González ‘Patata’, nebot d’El Pescadilla, en els patrons de la percussió llatina. La Sonora Catalana, l’Orquestra Mirasol, la Plateria, La Salseta del Poble Sec i Pernil Latino eren els representants catalans d’aquella moda musical esbombada des del Nova York hispà, i un joveníssim i autodidacte Tarragona, que assistia fascinat als assajos de la Sonora i el Pernil, aviat en va esdevenir el timbaler titular. Si bé dominava altres percussions, van ser els timbals o pailes, habitualment acompanyats d’esquellots i plats, l’instrument amb què va ser més admirat, i se’n pot considerar l’introductor a la rumba catalana i a altres estils practicats pels gitanos catalans. Des dels vuitanta es va convertir en el pailer indiscutible dels artistes i orquestres dedicades a amenitzar casaments i altres festes gitanes, i actualment a les esglésies evangèliques gitanes també hi ressona aquest joc instrumental.
Els primers de conèixer –i patir– les seves dots percussores van ser els veïns de la plaça de Rius i Taulet, quan repassava obstinadament els discos de la Fania novaiorquesa imitant els tocs i sobretot els ‘cierres’ de Willie Rosario o el gran Tito Puente. Poc s’imaginava que el mateix Rei del Timbal, en veure’l actuar a la sala Cibeles, li proposaria de sumar-se a la seva orquestra nord-americana, oferta que el jove Tarragona va haver de refusar per proscripció materna. Això no va dissuadir els noms destacats en la seva carrera posterior, entre els quals destaquen Mayito Fernández, Gato Pérez i Peret. Amb el primer, entre altres projectes, van fundar el grup Salsa Gitana, pionera aliança entre músics gitanocatalans i cubans que continua renovant-se avui en bandes com Son como Son o Sabor de Gràcia. A meitat dels vuitanta va ser reclutat a l’escuderia del Gato Pérez, que engrescava joves gitanos de Gràcia i Mataró a reprendre una rumba en hores baixes. El músic argentinolaietà va aplegar els nous rumbers en la formació Estrellas de Gracia, de qui es va acompanyar en la seva darrera etapa, la qual va incloure l’actuació d’El Pescadilla i el seu germà El Polla a les Festes de la Mercè 1987. Quan Peret va tornar als escenaris a principi dels noranta, El Tarragona va ingressar en el seu seguici i es va convertir en percussionista del subsegell Rumbasa-PDI. La llista d’artistes d’anomenada que el van requerir és llarga, i s’hi compten també Manzanita, Bebo Valdés, Serrat, Raimundo Amador i Tete Montoliu, entre altres. Tot plegat, com ell subratllava relativament perplex, “sense llegir ni una nota”. Instrumentista polifacètic –habilitat comuna entre els músics gitanos–, El Tarragona també executava la guitarra ventilador i cantava. La seva veu, amb una tessitura més aviat greu i una empremta nasal característica, va prendre protagonisme amb Rumbaketumba i Calle la Cera, dues efímeres aventures de meitat dels noranta, i va ressorgir el 2007, convidat al primer treball del combo de rumba clàssica Papawa, i el 2009 arran de la reunificació d’Estrellas de Gracia que ell mateix va promoure.
L’absència sovint revela el valor d’allò o aquells que s’absenten, i la mort ho fa retraient-nos el retard amb què arriba el reconeixement d’aquest valor. En el cas d’El Tarragona, el ric llegat que deixa serà sempre un consol. A més del nom i el motiu, el seu fill n’ha heretat les habilitats musicals, que va adquirir arrapat a les cames paternes en infinitat d’actuacions, i que l’han convertit en promesa de la música gitanocatalana. Però la seva herència és vasta i tentacular: joves aprenents d’artista s’hi emmirallen tot enyorant la seva proximitat, bonhomia i juguera; els seus cops, convertits en sàmplers des dels vuitanta, continuen donant calidesa a incomptables gravacions d’estudi; els ressons dels seus repics segueixen vibrant a les orelles admirades d’incomptables músics gitanos i paios de la ribera més occidental del Mediterrani, que l’admiren. I prova n'és la munió que es va reunir el 26 de desembre de 2010 al cementiri de Montjuic per dedicar-li un últim adéu.
CHACHO
+ PARRITA
+ MONCHO
+ JUNCO
+ LOS MANOLOS
+ ESTRELLAS DE GRACIA
+ XAVI CIURANS
+ JOAN GARRIGA
+ RAMUNET
+ PERET REYES
+ PETITET
+ CHIPEN
+ AI AI AI
+ LOS SINAY
+ PEDRITO Y KIKI MAYA
+ SON COMO SON
+ LADY GIPSY
+ ARRELS DE GRACIA
+ PAPAWA
+ 4 DE LA CERA
+ REVOLUCION
+ RUMBA ALBORADA
+ JIMMY MALLA
+ AI MARAI
+ DANILO
+ MEDIZINA
+ YUMIBAND
+ CUERDAS DEL MUNDO
18:00h. ENTRADA: 10 euros. als punts rumbers habituals
Un referent silenciós de la rumba. Per Martí Marfà.
En una mena de rebequeria final, el 2010 es va endur una estimada figura de la rumba catalana. l’escena gitana i llatina va ser desposseïda d’un percussionista de referència, Ricardo batista Ximenis ‘El Tarragona’ (Tarragona 28.08.1964 – Barcelona 24.12.2010). Per bé que no va ocupar mai primeres pàgines d’actualitat ni va ser un gran conegut entre el públic no iniciat, les trajectòries i creuaments sonors de les darreres dècades no es poden entendre sense la seva silenciosa presència, que unia el talent artístic amb la humilitat i la senzillesa.
Sorgit d’una família gitana tarragonina amb pedigrí artístic, de ben petit es va traslladar a la vila de Gràcia, havent ja debutat com a guitarrista de la mà de son pare, ‘El Peret de Tarragona’. A la Barcelona dels setanta, el precoç artista va topar amb una incipient però bulliciosa escena salsera local, sorgida del prolífic Zeleste i de la presència de músics antillans com Pedrito Díaz, Ramoncito o El Niche. Aquest darrer assajava a la plaça del Raspall de Gràcia, on va iniciar El Tarragona i el seu compare i amic Manolo González ‘Patata’, nebot d’El Pescadilla, en els patrons de la percussió llatina. La Sonora Catalana, l’Orquestra Mirasol, la Plateria, La Salseta del Poble Sec i Pernil Latino eren els representants catalans d’aquella moda musical esbombada des del Nova York hispà, i un joveníssim i autodidacte Tarragona, que assistia fascinat als assajos de la Sonora i el Pernil, aviat en va esdevenir el timbaler titular. Si bé dominava altres percussions, van ser els timbals o pailes, habitualment acompanyats d’esquellots i plats, l’instrument amb què va ser més admirat, i se’n pot considerar l’introductor a la rumba catalana i a altres estils practicats pels gitanos catalans. Des dels vuitanta es va convertir en el pailer indiscutible dels artistes i orquestres dedicades a amenitzar casaments i altres festes gitanes, i actualment a les esglésies evangèliques gitanes també hi ressona aquest joc instrumental.
Els primers de conèixer –i patir– les seves dots percussores van ser els veïns de la plaça de Rius i Taulet, quan repassava obstinadament els discos de la Fania novaiorquesa imitant els tocs i sobretot els ‘cierres’ de Willie Rosario o el gran Tito Puente. Poc s’imaginava que el mateix Rei del Timbal, en veure’l actuar a la sala Cibeles, li proposaria de sumar-se a la seva orquestra nord-americana, oferta que el jove Tarragona va haver de refusar per proscripció materna. Això no va dissuadir els noms destacats en la seva carrera posterior, entre els quals destaquen Mayito Fernández, Gato Pérez i Peret. Amb el primer, entre altres projectes, van fundar el grup Salsa Gitana, pionera aliança entre músics gitanocatalans i cubans que continua renovant-se avui en bandes com Son como Son o Sabor de Gràcia. A meitat dels vuitanta va ser reclutat a l’escuderia del Gato Pérez, que engrescava joves gitanos de Gràcia i Mataró a reprendre una rumba en hores baixes. El músic argentinolaietà va aplegar els nous rumbers en la formació Estrellas de Gracia, de qui es va acompanyar en la seva darrera etapa, la qual va incloure l’actuació d’El Pescadilla i el seu germà El Polla a les Festes de la Mercè 1987. Quan Peret va tornar als escenaris a principi dels noranta, El Tarragona va ingressar en el seu seguici i es va convertir en percussionista del subsegell Rumbasa-PDI. La llista d’artistes d’anomenada que el van requerir és llarga, i s’hi compten també Manzanita, Bebo Valdés, Serrat, Raimundo Amador i Tete Montoliu, entre altres. Tot plegat, com ell subratllava relativament perplex, “sense llegir ni una nota”. Instrumentista polifacètic –habilitat comuna entre els músics gitanos–, El Tarragona també executava la guitarra ventilador i cantava. La seva veu, amb una tessitura més aviat greu i una empremta nasal característica, va prendre protagonisme amb Rumbaketumba i Calle la Cera, dues efímeres aventures de meitat dels noranta, i va ressorgir el 2007, convidat al primer treball del combo de rumba clàssica Papawa, i el 2009 arran de la reunificació d’Estrellas de Gracia que ell mateix va promoure.
L’absència sovint revela el valor d’allò o aquells que s’absenten, i la mort ho fa retraient-nos el retard amb què arriba el reconeixement d’aquest valor. En el cas d’El Tarragona, el ric llegat que deixa serà sempre un consol. A més del nom i el motiu, el seu fill n’ha heretat les habilitats musicals, que va adquirir arrapat a les cames paternes en infinitat d’actuacions, i que l’han convertit en promesa de la música gitanocatalana. Però la seva herència és vasta i tentacular: joves aprenents d’artista s’hi emmirallen tot enyorant la seva proximitat, bonhomia i juguera; els seus cops, convertits en sàmplers des dels vuitanta, continuen donant calidesa a incomptables gravacions d’estudi; els ressons dels seus repics segueixen vibrant a les orelles admirades d’incomptables músics gitanos i paios de la ribera més occidental del Mediterrani, que l’admiren. I prova n'és la munió que es va reunir el 26 de desembre de 2010 al cementiri de Montjuic per dedicar-li un últim adéu.
No hay ningún comentario
Para publicar comentarios debes Iniciar Sesión
¿NO ESTÁS REGISTRADO?
Regístrate en Atiza y podrás publicar comentarios.
Si detectas algún problema, no dudes en avisarnos al contacto que aparece en el enlace Aviso Legal, que encontrarás al pie de la mayoría de páginas de esta web.
INICIAR SESIÓN
Para Iniciar Sesión, introduce tu e-mail de identificación en Atiza, tu contraseña y pulsa el botón "Entrar".